13 de març de 2014

INTERLUDI PER A DOS VIOLINS

En aquest primer article parlem de l’obra de Manén “Interludi per a violí ipiano op. A-30”, essent precisament aquest interludi el que ha donat nom aaquesta secció del blog, amb la idea de poder proporcionar notíciesd’interès als seus lectors.



Joan Manén, quan interpretava aquesta obra, la feia figurar sovint en el programa de mà del concert com a “Interludi per a dos violins” o amb el subtítol “Estudi per a dos violins”, malgrat l’escrigué per a un violí. Hem de concloure de manera evident que Manén pretenia fer lluir la seva tècnica i impressionar al públic amb aquest Interludi, concebut com un gran estudi d’enorme dificultat en qüestions d'afinació i coordinació de mà dreta, on el “legato” complica la netedat del discurs que es presenta amb una profusió de doble corda constant en semicorxeres. És una obra molt esgotadora per a l'intèrpret i el tractament dels motius recorda passatges de la Tetralogia de Wagner que normalment són interpretats per dues seccions de violins.

Joan Manén pretengué emular els grans intèrprets del violí hereus de l’època del romanticisme musical. El gran Paganini, precursor d’aquestes iniciatives de lluïment, interpretava obres en les que s'havia d'executar dues veus diferents, una amb l'arc i l'altra amb un pizzicato de la mà esquerra, creant un impacte tal en el públic que es feu coneguda la situació de comprovar darrera la cortina de l’escenari que no hi hagués un altre intèrpret executant la segona veu del violí.

L’Interludi fou escrit als anys 20, editat el 1938 per Max Eschig i dedicat al compositor i violinista suís Alberto Bachmann, qui explorà les possibilitats tècniques del violí i en deixà constància en diferents llibres com l’Enciclopèdia del violí (1925).

També altres virtuosos, contemporanis de Manén, volien demostrar amb la seves interpretacions que el violí podia arribar més enllà de límits imaginables, com és el cas de Jan Kubelík. I en temps anteriors trobem obres per a violí d'enorme dificultat que giren a l’entorn de la influència de Paganini, com els sis estudis polifònics o el trio per a un violí de Heinrich Wilhelm Ernst, o el quartet per a violí sol d’Ole Bull, conegut com el “Paganini noruec”. Són obres que cal escriure-les en dos i de vegades tres pentagrames, com ja havia fet Paganini.

La partitura es troba a la venda i podem fer-nos una idea de la seva complexitat gràcies a un enregistrament incomplet realitzat pel mateix Joan Manén als estudis de Ràdio Barcelona el 1953, quan comptava ja amb 70 anys d’edat. L'acompanya al piano Antonieta Pich Santasusana. La bobina que es troba a la Biblioteca Nacional de Catalunya està malmesa pel temps i el resultat de la seva digitalització és defectuós. Aquest és un handicap que trobem en el cas del Manén violinista. Existeixen enregistraments de la seva època de plenitud, a principis de segle XX, però que no gaudeixen de la perfecció sonora a la que ens trobem acostumats avui dia. Aquest seria el cas del primer enregistrament mundial del concert per a violí i orquestra de Beethoven que feu Joan Manén, però això ja serà tema per a un altre “Interludi”.

Si creus que aquest article és interessant, comparteix-lo amb els teus contactes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada