- una reflexió sobre el futur de la música catalana -
Carles Feliu
Associació Joan Manén
Des de l’Associació Joan Manén contribuïm, juntament amb altres entitats privades i públiques, a la recuperació i difusió del patrimoni musical català, que portem a terme amb la celebració del Cicle de música catalana Joan Manén, entre d’altres activitats, i que enguany compleix cinc edicions. Com a agents actius en aquest escenari cultural, volem manifestar per mitjà d’aquest article el nostre suport més absolut a la renúncia de Xavier Puig a la direcció artística del Festival de Pasqua de Cervera, l’únic dedicat a la música clàssica catalana. I volem col·laborar també a la reflexió en l’àmbit de la cultura del nostre país, fent una denúncia ferma sobre la manca de lideratge de les nostres institucions públiques a l’hora de valorar el nostre patrimoni musical.
Els motius de la renúncia de Xavier Puig foren argumentats abastament per ell mateix en la darrera presentació del 6è Festival de Pasqua, en què aprofità l’avinentesa per fer públic el seu comiat. Entre molts altres arguments per explicar el seu abandonament en el projecte de Cervera, Xavier Puig digué que “per fer justícia a la música catalana cal fer-ho amb les mateixes condicions i recursos que als altres repertoris, fruit d’una aposta institucional amb criteris experts i suficients, que n’asseguri la recuperació i difusió que mereix, prescindint de criteris de rendibilitat econòmica”.
Tot el que digué Xavier Puig és absolutament cert, no admet discussió possible al nostre entendre, i volem fer nostres els motius de la seva renúncia, expressant la nostra solidaritat amb el seu projecte inicial com a director artístic del Festival de Cervera. I sense que la nostra crítica impliqui faltar al respecte ni menystenir l’orgull dels cerverins per les fites que puguin aconseguir en el futur amb el seu Festival de Pasqua, però que al nostre parer restaran allunyades de la pretensió inicial que feu néixer el festival com a un referent de la música clàssica catalana. Reflexionem aleshores en aquests motius, perquè ens són comuns a tots els qui compartim la visió de la recuperació i difusió del patrimoni musical de casa nostra.
Els festivals o cicles de concerts de música catalana reben de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), del Departament de Cultura de la Generalitat, una subvenció en base al compliment d’uns criteris de tipus objectiu, com ho són la programació de música catalana o que aquesta sigui interpretada per músics catalans, o la reben per la consideració de ser estratègics, com és el cas del Festival de Pasqua. El canvi d’enfocament i de gestió d’aquest darrer, decidit pel nou govern municipal de Cervera, que ha comportat la dimissió de Xavier Puig, evidencia que el Departament de Cultura, en no liderar el projecte, no disposa de la capacitat d’influència necessària per a la pervivència d’un festival d’interès nacional.
I aquí rau la base del problema del nostre país a l’hora de posar en valor el seu propi patrimoni musical. No hi ha consciència ni coneixement de la vàlua d’aquest patrimoni, i no es fa res que sigui suficientment útil i perdurable des del Govern de la Generalitat, ni des de les regidories de qualsevol govern municipal –amb puntuals excepcions per raó de la commemoració d’efemèrides- per tal que les obres dels nostres compositors es programin en els cicles de concerts en la mesura que mereixerien. Predomina el criteri de rendibilitat econòmica que empeny els propis gestors d’aquests cicles de concerts a no arriscar-se en la seva programació, en què no hi figuren prou les obres dels nostres autors.
Com a mostra d’aquesta insuficient gestió cultural ens podem fixar en l’Orquestra Simfònica de Barcelona Nacional de Catalunya (l’OBC) i en el Gran Teatre del Liceu, tenint en compte que Barcelona hauria d’exercir la seva capitalitat en aquest procés de recuperació i difusió de patrimoni musical. I podem posar com a exemple paradigmàtic el centenari de la mort de Granados, que se celebra aquest any.
El Gran Teatre del Liceu rep anualment subvencions milionàries per tal de convidar grans cantants i directors d’escena d’anomenada, però encara és l’hora que posi en escena òpera d’autors catalans o Teatre Líric Català. En bona lògica podria haver escenificat una òpera de Granados com “Goyescas”, en l’any en què es commemora el seu tràgic decés. És un fet demostrat que el Liceu, quan recupera patrimoni català no l’escenifica, sinó que es limita a oferir una versió en concert de l’obra, com succeí amb “El Giravolt de Maig” d’Eduard Toldrà. Almenys la ciutat de Lleida, que ha volgut homenatjar el compositor de les seves arrels, ha omplert en part el buit del Liceu amb la reestrena en versió concert del drama líric “Follet”, duent a terme també diversos recitals dedicats a la seva obra.
La programació anual de l’Orquestra que es batejà fa uns anys amb el sobrenom de Nacional de Catalunya ofereix un mínim d’obres de compositors catalans, sense donar-los protagonisme, que s’interpreten sempre en la primera part del concert, en un format d’aperitiu d’un màxim de quinze minuts, no fos cas que el plat fort d’una simfonia o d’un concert resultés massa indigest. Així succeí també amb Granados, del qual es programà el passat mes de gener l’”Intermezzo” de “Goyescas”, precedint el concert per a piano nº. 2 de Liszt a la primera part, i la cinquena simfonia de Mahler a la segona. Aquesta manera de programar obres catalanes en els cicles de concerts de l’OBC és una constant any rere any, atorgant-les-hi un caràcter secundari i transmetent aleshores un missatge de fons molt clar al seu públic i que vindria a ser el següent: “l’obra dels nostres compositors és perfectament prescindible, però la recordem en la mesura que forma part del nostre folklore”. Com a nova demostració d’aquest missatge subliminal, només cal examinar la programació de l’OBC per a la propera temporada 2016/2017 en què, sorprenentment, dit sigui de pas, no hi trobem cap solista català. Pel que fa a la recuperació de patrimoni hi ha dues úniques programacions, l’una de Ferran Sor -L’obertura del ballet “Alphonse et Leonore ou l’amant peintre”-, i tres Danses espanyoles de Granados. I quant a la difusió dels nostres músics contemporanis hi trobem només tres aparicions; les de Fabià Santcovsky, Hèctor Parra i Jordi Cervelló. I el fet més inaudit respecte a Granados i l’OBC, és que la mateixa orquestra ha enregistrat en els darrers anys per a la discogràfica NAXOS tres CD’s que comprenen la seva producció simfònica completa, en un esforç de recuperació pel que fa a l’enregistrament que cal celebrar. Però aquest fet referma al mateix temps que, si en l’any Granados, tractant-se aquest d’un músic de prestigi internacional reconegut, només podem gaudir “en viu” de l’Intermezzo de Goyescas i de tres danses espanyoles, podem concloure que des de l’OBC no es farà res significativament rellevant en relació a la difusió d’altres compositors, que seguiran en l’obscur oblit dins la seva pròpia pàtria.
Per altra banda, quan es constituí el Centre Robert Gerhard, semblava que aquesta institució pública tindria una actuació adequada i sostinguda en el temps per a la recuperació del patrimoni musical català, que és la seva missió. I començà duent a terme un nombre considerable d’enregistraments i de difusió també per mitjà de concerts en viu, encara que la quantitat d’aquests fou limitada segons el nostre criteri. Amb el pas dels anys, al Centre Robert Gerhard se li retirà gradualment el seu ingent pressupost inicial, reduint-lo a la mínima expressió del que havia estat. Actualment encamina els seus nous passos a la difusió del patrimoni musical per Internet, fet que té la seva transcendència i que no volem menystenir, i respecte al qual hem de reconèixer l’esforç dels seus gestors. Però aquest canvi d’objectiu o nova funció del Centre, conseqüència del seu minvat pressupost, ens sembla del tot insuficient.
I poc després dels primers passos del Centre Robert Gerhard, es produí un impuls efervescent en la recuperació i difusió de patrimoni musical, coincidint en el temps les tres edicions dels concerts de l’Onze de Setembre, gràcies a la iniciativa privada de la Fundació Mas i Mas, i l’inici esplendorós del Festival de Pasqua de Cervera. Aquest ha dedicat les seves sis edicions anuals a músics catalans: Granados, Toldrà, Mompou, Casals, Manén, i altra volta Granados en l’any del seu centenari. I paradoxalment i retornant a l’emblema de Granados, a Barcelona, la ciutat amb vocació universal, en la qual desenvolupà part de la seva important carrera l’insigne i internacionalment reconegut pianista i compositor, en la data del centenari de la seva mort el passat 24 de març, regnava el silenci més absolut entorn a la seva figura, mentre a Cervera, gràcies a Xavier Puig i al seu equip de col·laboradors, es feia una Marató Granados. Quants compositors més de qualitat es podrien haver interpretat i valorat en les successives edicions del Festival de Pasqua sota la seva direcció experta?
Tot l’exposat ens porta a concloure que queda demostrada de manera flagrant la ignorància de la nostra classe política, dins la qual alguns pretenen la independència, i d’altres la confederació o la federació de l’Estat Català, però tots ells desconeixen el vertader valor del patrimoni musical del país, que haurien de reivindicar i sentir com a propi en coherència amb els seus fins polítics. Caldria per part d’ells una assignació pressupostària suficient i una designació d’experts que la gestionés prescindint de criteris de rendibilitat econòmica. I no creiem que sigui tant difícil, es tracta simplement d’un canvi de prioritats i, per tant, de voluntat política. Però això depèn dels nostres poders públics. No podem exigir a les entitats privades que es regeixin per aquests criteris.
Malgrat tot, els que no pretenem fer negoci amb la música, les nombroses associacions, fundacions, algunes editorials i discogràfiques catalanes que orienten la seva activitat compartint l’ideal comú de recuperació i difusió de patrimoni dels compositors catalans del passat i del present, seguim treballant i maldant per tal de fer realitat el que ara mateix s’entreveu com un somni, que les grans obres de qualitat dels nostres compositors formin part de les programacions dels cicles estables de concerts que se celebren a Catalunya. Per part nostra, des de l’Associació Joan Manén, amb la força dels nostres 280 associats, contribuïm, dins les nostres possibilitats però de manera incontestable, a fer possible aquest somni, i ho demostrem cada any amb el Cicle de música catalana Joan Manén i altres accions. Estem oberts a sumar esforços amb totes les entitats amb les quals compartim aquest ideal, i a oferir el nostre saber i experiència – sigui dit amb la modèstia que ens correspon- en aquest il·lusionant projecte que hauria de ser de tots.
Carles Feliu
Associació Joan Manén
